Ma mare i la nostra veïna van cosir, fa trenta anys, una de les senyeres gegants que, tradicionalment, es despleguen en el castell de Cocentaina. Ma mare ha sigut mitja vida treballadora del tèxtil i, tanmateix, el PP i el PSOE li han deixat una pensió baixíssima. Com que de menuda li prohibien la seua llengua a l’escola, de major es va apuntar a l’Escola d’Adults per ensenyar-se a llegir i escriure en valencià. Ha sigut presidenta de l’associació d’alumnes de la FPA Beniassent i ha viscut en primera persona l’ofegament de l’educació pel PP.
Ma mare, compromesa també amb la dependència i sòcia d’AFAMA (Familiars i Amics de Malalts d’Alzheimer), és ara una persona dependent. Malgrat la llei, no rep cap ajuda de la Generalitat del PP. Les sol•licituds no tenen resposta, ni la seua ni la de molts centenars de socarrats i milers de valencians. Les famílies més necessitades queden abandonades a la seua sort. Ma mare, Encarna Armengol, és la persona més feliç del món quan la saludeu mentre passeja pel poble amb cadira de rodes.
Aquelles quatre barres, que jo mateix he ajudat a penjar més d’una volta al castell, signifiquen molt. A alguns ens recordes la fundació de la Cocentaina actual per Jaume I, fa quasi 800 anys. Amb blau o sense blau, és la senyera de tots els valencians i de molta més gent: de tota l’antiga Corona d’Aragó. Està present en l’escut de Cocentaina, però també en el de Perpinyà, en el de l’Alguer (Sardenya). I si busqueu per Internet l’escut de Lecce, en el tacó de la bota italiana, allà la trobareu també.
Per a altres persones, com ma mare, la senyera és simplement el símbol del poble, la que es trau al balcó en festes, la que posem al castell el 9 d’Octubre. Poc importa si duu o no una franja blava, verda o lila. Simbolitza sempre el nostre dret a viure en la nostra llengua, a recuperar la televisió pública valenciana que el PP ens ha robat, a gestionar els nostres impostos, a tindre unes pensions, una sanitat i una educació públiques i dignes, una economia productiva que ens done treball i prestacions per als desocupats. I un govern lliure de corruptes.
Fa trenta anys, quan ma mare cosia aquella senyera, Borja Jornet no havia nascut ni estava en projecte. És una tradició molt més antiga que ell. Ara, Jornet vol que els socarrats discutim entre nosaltres per la senyera. Vergonya li hauria de fer estar en un partit amb centenars d’imputats i que ha arruïnat el poble valencià i la Generalitat. Deixeu-vos de banderes i d’atiar l’odi entre els valencians. Si vos queda una miqueta d’humanitat, dissoleu el partit, apunteu-vos a una ONG i passeu pel Novaire o el Respir a ajudar els dependents que esteu marginant amb les vostres polítiques. Expieu els vostres pecats i, quan arribe l’hora, voteu Compromís.
Rafael Ramos i Armengol